Argentina

 Terra del Foc i Ushuaia

L'Illa Gran de Terra del Foc és el darrer racó del continent sud-americà. Limita al nord amb l'estret de Magallanes, a l'est amb l'oceà Atlàntic, al sud amb els canals de Beagle i Moat, i a l'oest amb una línia que baixa fins al canal del Beagle. La gran illa fueguina està dividida entre dos països, l'Oest de l'illa Gran de Terra del Foc pertany a Xile i l'Est de l'illa pertany a Argentina.

A la província de Terra del Foc el clima és fred, amb temperatures mitjanes que no superen els 6 °C. Una característica que la diferencia de la resta del país és que aquí la serralada dels Andes corre gairebé horitzontal en comptes de vertical, per la qual cosa l'illa queda dividida en dues parts molt ben diferenciades. Al nord, es conserva el paisatge de la Patagònia estepària i al sud, el típic paisatge muntanyós amb els vessants andins caient al mar. Les muntanyes no sobrepassen els 1500 metres, se submergeixen al mar per transformar-se en una llarga serralada submarina els cims més alts de la qual són les petites illes que emergeixen.

L'illa va ser descoberta per Ferran de Magallanes l'any 1520. En creuar l'estret, des dels vaixells, els mariners albiraven el fum de les fogueres dels campaments indis i la va anomenar Terra dels Focs. Malgrat el dur clima, els indígenes àmanes i els selknam que habitaven aquestes terres, anaven gairebé nus, amb prou feines es cobrien amb pells i només amb el foc de les fogueres es mantenien calents. Els fueguins portaven un foc encès fins i tot dins les canoes, sobre una mica de sorra, per protegir-se del fred austral.

Ushuaia, l'anomenada Ciutat de la Fi del Món, és la capital de la província de Terra del Foc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sud. Ubicada a les costes del canal de Beagle i al peu dels Andes és la ciutat més austral del món. Des del seu port salpen vaixells que es dirigeixen cap a l'Antàrtida per a expedicions científiques i turístiques.

La ciutat va néixer el 1884 com un destacament de prefectura naval, però el destí el marcaria la instal·lació d'un presidi el 1902. Aviat es va abarrotar amb vuit-cents presidiaris, entre els quals hi havia des dels assassins més perillosos fins a presos polítics o simples estafadors. Els presos treballaven a tallers, i els que mostraven bon comportament, podien sortir diàriament a l'exterior a talar arbres. El penal es va tancar el 1947, és avui un museu, símbol de la ciutat.

Una dada insòlita: l'índex de masculinitat arriba al 110%. El creixement es va produir fa unes dècades quan diverses empreses electròniques multinacionals s'hi van establir gràcies a l'exempció fiscal. Actualment, és una ciutat dinàmica, amb poca desocupació i condicions de vida força millors que les de la resta del país, encara que viure en aquest lloc del món amb temperatures tan extremes a l'hivern és difícil.

                                          Rèplica del Far de la Fi del Món

A ciutat d'Ushuaia, des dels molls es poden contemplar les cases de colors que s'enfilen pels vessants cap a les muntanyes de boscos verds, coronats de pics blancs per la blanca neu.

L'avinguda Maipú voreja la badia i el port, però on es concentren les botigues, cafeteries i restaurants, és en un carrer més amunt, a l'avinguda Sant Martí. El centre urbà recorda un paisatge nòrdic, per la fusta de les cases i les teulades de colors. Als seus carrers el penal també és present amb escenes representatives i grafitis.

La primera excursió que vam fer en arribar a Ushuaia va ser un recorregut pel Parc Nacional Terra del Foc. A 14 km de la ciutat es troba el parc, que té una extensió de 63.000 hectàrees de les quals només 2.000 estan obertes al públic, la resta del parc està catalogat com a "reserva estricta".

En el trajecte podem contemplar l'originari bosc fongui, on abunden els arbustos, les llengues, nyires, canyella, avets i aurons. També vam poder observar les castoreres produïdes pels castors que roseguen els arbres tallant les fulles i l'escorça per alimentar-se, afectant greument els arbres que no poden sobreviure.

Ens acompanya el riu Pipo fins a arribar a la Badia Lapataia, final de la ruta Núm. 3 provinent de Buenos Aires a 3.079 km. de distància. Els cims nevats de la serralada alpina són sempre presents.

Ens acostem al llac Acigami, que significa "cistella allargada". Aquest llac, d'aproximadament 11 km de llargada, és el resultat d'un embassament natural del riu Lapataia, i gran part de la seva extensió pertany a territori xilè. L'aigua del llac forma petites onades lliscant la seva escuma fins a una platja de sorra gruixuda

.

Al costat del riu Lapataia hi ha el centre d'interpretació Alakush on hi ha una exposició sobre els pobles originaris que habitaven aquesta zona. Al mirador hi ha informació de les diferents aus que es troben al parc.

Finalment ens apropem a la badia Ensenada. Es pot arribar a aquesta badia a través del Sender de la Costa, sortint de la badia Lapataia. Té 8 km de recorregut i es pot conèixer la costa marina caminant entre petits barrancs i algunes petites platges.

Nosaltres arribem amb cotxe per un camí de fàcil trajecte. També hi ha la possibilitat de navegar fins a la Illa Rodona que es troba davant de la badia, partint d'un petit embarcador anomenat "Port Guaraní". Al mateix embarcador hi ha una petita oficina de correus d'Argentina, per si algú vol enviar una postal des de l'oficina de correus de la Fi del Món.

Argentina

 Canal de Beagle

Una altra excursió molt interessant és el recorregut pel canal de Beagle. Aquest braç de mar situat a l'extremitat meridional de Sud-amèrica, comunica els oceans Atlàntic a l'Est i Pacífic a l'Oest, mesura aproximadament uns 250 km. de llarg, mentre que la seva amplada oscil·la entre 3 i 15 km. La costa septentrional pertany a Xile. Les petites illes situades al seu accés sud-oriental, durant gran part del segle XX van ser objecte de disputes de sobirania entre les dues repúbliques llatinoamericanes riberenques. El 29 de novembre de 1978 van signar un Tractat de Pau i Amistat i van acabar les disputes.

                                       Panoràmica del canal de Beagle des de l'hotel.

Després de dinar ens dirigim al port on veiem amarrats vaixells de transport naval, vaixells comercials, turístics i científics. Té un important trànsit de contenidors i hi recalen un important nombre de creuers turístics cada any.
Nosaltres pugem a bord d'un catamarà disposat a recórrer un trosset de canal. L'excursió ens va portar primer a contemplar l'Illa dels Ocells una illa plena de corbs marins i algunes gavines.

Una mica més lluny vam trobar l'Illa dels Llops una colònia de llops marins descansaven a les seves roques acompanyats d'alguns ocells.

Seguim més endavant fins a l'illa Eclaireurs amb el famós Faro, mal anomenat, de la Fi del Món de 23 m d'alçada. Trobem més corbs marins vigilants del far.

Arribem fins a l'illa Martell on vam veure una colònia de pingüins de Magallanes, en acostar-nos vam veure aquests graciosos animals que tranquil·lament es passejaven a la riba de l'aigua i alguns fins i tot prenien un bany, fins que de sobte ens va sorprendre un temporal de vent i pluja que va fer resguardar als pingüins als seus caus i a nosaltres dins del catamarà.

Durant tot el recorregut podem contemplar les dues costes, l'argentina i la xilena, totes dues acompanyades per la silueta de les muntanyes andines amb els seus pics nevats.

Pas Garibaldi

Una visita a Tolhuin va ser el nostre darrer recorregut per la província Terra del Foc. Els 102 km que separen Ushuaia de Talhuin transcorren entre la serralada dels Andes, per la ruta nacional 3, a través del Pas Garibaldi.

Vam sortir al matí i ens vam disposar a transitar entre les muntanyes alpines. Passats 25 Km. ens parem per veure un viver de gossos Husky anomenat Siberians de Foc. Aquests gossos participen en tornejos mundials. Allà vam poder veure un centenar d'aquests gossos acompanyats del cuidador i l'entrenador. A prop del viver de gossos hi ha el centre d'esquí Cerro Castor. Les pistes són molt apreciades a l'hivern per esquiadors d'Argentina i Brasil.

Aviat vam arribar a un mirador on vam poder contemplar la primera vista panoràmica del llac Amagat, i al lluny es veia del llac Fagnano. Ens vam acostar al llac Amagat i vam poder veure a la riba del llac, la serradora Bronzovich. De les aigües del llac Amagat neix el riu Milva que segueix entre boscos fins a la seva desembocadura.

                                                                           Serradora Bronzovich

Naixement del riu Milva

Passats uns 40 Km. es troba el llac Fagnano, amb els seus 100 Km. de llarg és el sisè més gran de Sud-amèrica. La major part del llac es troba en territori argentí, però el 7% del llac pertany a Xile. El nom de Fagnano va ser posat en homenatge a un capellà catòlic de l'orde salesià. Un dels rius que desemboca al llac, és el riu Turbio. Passem un petit pont per arribar a Tolhuin.

                                                                                       Riu Turbio

Tolhuin El poble de Tolhuin té uns 3.000 habitants i va ser creat el 1972 per a famílies que treballaven a la serradora propera. Aquesta petita ciutat es troba a uns 100 Km. d'Ushuaia i 120 de Rio Grande, és l'única població entre les dues capitals. Amb el pas dels anys aquesta localitat s'ha proveït d'hosteries, cabanes o càmpings per allotjar els visitants que desitgen passar-hi les vacances. En trobar-se a la capçalera del llac Fagnano i envoltada de bosc, el turisme té possibilitats de fer tours de pesca i caminades pel bosc.

Un lloc de trobada per als habitants de Tolhuin i per als que viatgen de pas, poder menjar una mica ràpid i degustar els seus exquisits productes, és la fleca La Unión. No és un forn qualsevol, és un lloc on molts famosos han deixat testimoni del seu pas amb fotografies penjades a les parets de l'establiment.

L'última panoràmica d'Ushuaia des de l'avió en allunyar-nos de la ciutat.