EXTREMADURA

                                                                        El Valle de Jerte

El dia 17 d'abril vam anar a passar uns dies al Balneari Hotel de Jerte a Extremadura, un establiment molt ben equipat, en un entorn relaxat a disposició dels clients que vulguin passar uns dies tranquils.

Plasència

                                                                              Plasència

A vint kilòmetres del balneari teníem la ciutat de Plasència que pertany a la província de Caceres, situada al nord d'Extremadura. Va ser fundada pel rei Alfons VIII de Castella l'any 1186. 

La seva creació formava part d'una estratègia per la qual el sobirà enfortia la línia del Tajo amb la creació d'una rereguarda a l'avenç de la reconquesta cap al sud de la Península.

 Aquest mateix any (1186) es va iniciar la construcció de la muralla defensiva de Plasència. L'obra, però, no es completaria fins molt de temps després. De fet, el 1195 i a conseqüència de la batalla d'Alarcos, Abu Yaqub Iussuf al-Mansur va avançar per tota la vall del Tajo, recorrent l'actual Extremadura i reconquerint per als musulmans importants places, entre elles Plasència.
Un any després Alfons VIII reprenia la ciutat i ordenava la finalització de la muralla, que es va completar cap al 1201.

Durant l'edat mitjana la ciutat va viure una època prospera. Al segle XIII es comença la construcció de la primera catedral (la Catedral Vella), que seria ampliada posteriorment al segle XV. També és del segle XIII la Casa-Palau dels Monroy, també dita de les Dues Torres. La construcció de la Catedral Nova comença el 1498 i finalitzarà 80 anys més tard, el 1578.

 Durant el segle XVI Plasència mantindrà la seva esplendor amb un destacat creixement de la població. En aquesta època es construeix el Palau Municipal (Casa Consistorial), un edifici renaixentista que Joan d'Àlaba projecta l'any 1523. A la torre es pot veure el ninot articulat conegut a Plasència com a "Avi Mayorga", construït a mitjans del segle XVIII. El ninot va ser destruït durant la invasió francesa i restaurat a mitjan segle XX. A la cantonada de la plaça Major hi trobarem la Casa del Manjuli. És una obra de l'arquitecte municipal Francisco Mirón i sembla una casa de conte.

Malgrat tot, hi va haver algunes iniciatives que van originar algun creixement econòmic, És del segle XVII el retaule major de la Catedral Nova, una obra primordial del barroc espanyol. Al mateix segle van fer obres menors, que es conserven actualment, en diferents estats de conservació, com l'ermita de Santa Teresa a la Devesa dels Cavalls, l'ermita de Santa Elena, igualment fora de les muralles, la Casa del Deán situada davant la catedral. La seva portada està apuntalada amb columnes toscanes. Destaca un gran balcó en angle neoclàssic-corinti, coronat pel monumental escut d'Antonio Paniagua de Loaisa.

La construcció de l'església, de Sta. Anna és un temple catòlic que es troba al barri dels Cavallers, es remunta al segle xvi. Les obres van començar el 1555. Compta amb una portada principal d'estil renaixentista decorada amb la imatge de Santa Anna i el nen, a les cantonades està decorada amb els escuts d'armes del bisbe fundador Gutierre de .Vargas Carvajal

L'aqüeducte de Plasència recollia aigua de les serres de Cabezabellosa i El Torno; de les preses de diverses fonts sortia una canonada, que consistia en tubs de fang empalmats, que baixava serpentejant entre barracs i el terreny accidentat de la zona. Ja a les proximitats de Plasència es transforma en un aqüeducte de carreuat granític i es dirigeix fins a la Fortalesa de Don Luis d'Àvila i Zúñiga, prop de la qual hi havia un dipòsit des d'on es distribuïa l'aigua a la ciutat fins a les seves fonts públiques.

Monastir de Yuste

                        Monastir de Yuste

 El monestir de Yuste data de 1402, quan es va construir, segons cèdula existent, en una casa retirada i que posteriorment va donar pas a l'actual edifici, el qual va ser erigit a iniciativa de diversos veïns de la Vera, a fi de continuar allí la vida contemplativa dels «ermitans de la pobra vida», acollits amb posterioritat a l'Ordre de Sant Jeroni. Va veure augmentar-ne la grandària gràcies a la donació d'uns terrenys a principis del segle XV.

Es tracta d'un Monestir de Jerònims fundat el 1408. La seva fama internacional és perquè en ell, des del 1557, va passar els seus últims mesos l'emperador Carles V una vegada que va deixar la corona al seu fill Felip II. Per a ell es va erigir un petit i auster palau al flanc meridional del convent. Posseeix una interessant església gòtica, amb un retaule de Juan de Herrera i un cor gòtic tallat.

L'any 1556 Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic va decidir retirar-se a algun convent per fer-hi vida monàstica, triant per això el Monestir de Yuste. Per aquesta raó es van haver de fer nombroses obres per ampliar les escasses dependències amb què el monestir comptava en aquell moment i que eren insuficients per albergar l'emperador i les 60 o 70 persones amb què comptava el seu seguici personal.

La Casa-Palau constava de dues plantes amb quatre estances cadascuna, al voltant d'un pati interior. Les habitacions de l'emperador estaven ubicades al costat del cor de l'església, de manera que li permetien assistir als oficis religiosos des del seu propi dormitori. Durant l'estada de l'emperador a Yuste, nombrosos personatges de la cort van passar per allí per visitar-lo, entre ells el seu propi fill, el rei Felip II.

El 1949, la Direcció General de Belles Arts va començar la reconstrucció del monestir, procurant respectar al màxim el disseny i els projectes originals. El 1958 els jerònims repoblarien el monestir.

El 2004 per mitjà del Reial decret 1867/2004 el monestir va ser integrat al Patrimoni Nacional. El desembre de 2009 abandonaven el Monestir els monjos jerònims. El març de 2013 va tornar a ser habitat per dos monjos de l'Ordre de Sant Pau Primer Eremita, procedents de Polònia. 

 El monestir de Yuste presenta un conjunt arquitectònic que es compon de dues parts clarament diferenciades, d'una banda, el convent i, de l'altra, la residència de l'emperador. El convent, al seu torn, el formen l'església, ubicada al centre i dos claustres, un de gòtic i l'anomenat claustre nou o renaixentista.. L'església i el claustre gòtic pertanyen al segle xv, mentre que les altres construccions són del segle xvi.

       El claustre renaixentista del monestir. La planta de l'església és d'una sola nau i de capçalera poligonal. El temple es comunica amb el claustre gòtic, el qual es disposa sobre planta rectangular, amb un alçat de dues plantes, cobrint-se les galeries del claustre amb sostre plana de fusta. L'organització del claustre nou, d'estil renaixentista, és semblant al gòtic

  El 21 de setembre de 1558, va morir Carles V en què va ser la seva última estada. Va ser enterrat a l'església per, amb posterioritat, ser traslladades les seves restes al panteó reial del Monestir de l'Escorial, per desig exprés del seu fill Felip II.

Càceres

                                                             Càceres

Declarada Ciutat Patrimoni de la Humanitat, Càceres conserva un dels conjunts monumentals més impressionants d'Espanya. Passejar pel centre antic de Càceres és com viatjar en el temps, a l'època medieval.

L'origen de la ciutat de Càceres se situa al voltant de l'any 35 aC. Posteriorment, sobre el segle V, les tropes visigodes destrueixen allò que quedava de la colònia romana.
No és fins a les primeres etapes de la Reconquesta quan les tropes musulmanes trien el turó com a lloc estratègic
La ciutat de Càceres va ser conquerida definitivament per Alfons IX de Lleó el 23 d'abril de 1229 (dia de Sant Jordi), més de mig segle després de la derrota dels Frates.
La mort d'Alfons IX el 1230 va fer que la ciutat passés a formar part de la Corona de Castella, després de la unificació dels dos regnes.

La ciutat vella de Càceres, forma un entramat de carrers estrets i places, que conserven bàsicament la mateixa estructura des de fa segles.

    Comencem el recorregut per la plaça Major, on trobem la Torre de Bujaco que formava part de les muralles almohades del segle XII i va ser reforçada posteriorment al segle XV.

És una torre d'albarrana, avançada pel que fa a la muralla i unida a ella per un tram a la par alta de la muralla. Aquest tipus de torres eren molt efectives per evitar l'assalt a les muralles.

La Torre de Bujaco havia de defensar la part més accessible del recinte defensiu, la zona menys elevada segons l'orografia del terreny on s'assenta la ciutat, i l'accés per la porta oest. 

L'Arc de l'Estrella és la porta d'entrada principal a la Ciutat Monumental de Càceres. Uneix la Plaça Major amb la plaça de Santa Maria ambdós centres neuràlgics de la ciutat antiga i nova durant segles.

Està construït mitjançant perforació de la muralla, que conserva el seu merletatge.
A la part posterior hi ha un templet on hi ha l'estàtua de la Mare de Déu de l'Estrella que dóna el nom a l'arc. A aquesta imatge es confiaven els viatgers quan sortien de la ciutat i a ella agraïen el seu retorn.

A la plaça de Santa Maria destaca l'edifici de l'Església-Cocatedral de Santa Maria, construïda entre els segles XV i XVI, la torre del campanar que combina trets d'estil romànic amb transició al gòtic i detalls renaixentistes a la torre i al cor.

L'església actual es va construir com a ampliació d'una església romànica més petita, que es va aixecar al començament del segle XIII.

                                                                                                                                                              A la cantonada que dóna a la plaça, hi ha l'estàtua de Sant Pere d'Alcántara, obra d'Enrique Pérez Comendador.                                                                                                                

Davant la façana principal de la cocatedral veiem el Palau Episcopal, amb una façana renaixentista. És un edifici que encara conserva parts originals del segle XIII, juntament amb les més recents del segle XVII.    

El Palau de Carvajal està situat al nord de la cocatedral. És un edifici construït entre els segles XV i XVI, d'estil gòtic renaixentista.

La torre rodona que forma part de l'edifici és del segle XII d'origen almohade.         

Al costat del Palau de Carvajal es troba Palau d'Ovando, Palau d'Hernando d'Ovando). Un edifici construït com a mansió per a la família Ovando, d'estil renaixentista, del segle XVI amb algunes reformes del segle XVIII.

A l'arc de la porta es poden apreciar dos medallons que representen Hernando de Ovando i la seva dona. 

A la part central de la plaça trobem el Palau de Majoralgo, construït entre els segles XIV i XV, amb una façana posterior del segle XVI, reformada a mitjan segle XX, on destaca l'arc de mig punt i l'escut de la família Majoralgo.   

El següent edifici és el Palau dels Golfines de Abajo, que fa cantonada amb la plaça de Santa Maria i amb la plaça de Sant Jordi.

És un dels edificis més bonics de Càceres, construït entre els segles XV i XVI, d'estil gòtic.

Destaca sobretot la façana plateresca, amb l'arc de mig punt que dóna accés al palau. La façana i torre central estan rematades amb crestes típiques de l'estil plateresc.    

Arribem a la plaça de Sant Jordi, un dels llocs més bonics i acollidors de Càceres i una altra de les postals més típiques de la ciutat, juntament amb la Torre de Bujaco.

La plaça està dedicada al patró de la ciutat de Càceres, Sant Jordi, elegit pel mateix Alfons IX quan va reconquerir definitivament la ciutat el 1229.

Es pot veure una estàtua de Sant Jordi matant el drac en una fornícula al costat de les escales que pugen fins a l'Església de Sant Francesc Xavier.     

   L'Església de Sant Mateu, que dóna nom a la plaça, va començar a construir-se al segle XVI al solar que va ocupar l'antiga mesquita àrab, i possiblement una altra església cristiana més petita.

La construcció es va desenvolupar en diferents fases i es van anar afegint elements, com ara la torre aixecada a finals del segle XVIII, per tant, podem trobar diferents estils arquitectònics: gòtic, renaixentista o barroc.

La portada, per exemple, és d'estil plateresc decorada amb columnes.    

A pocs metres de l'Església de Sant Mateu, cap al sud-est hi ha el Convent de Sant Pau, d'estil gòtic, sobretot la portada de la petita església, construït al segle XV.

Encara que l'espadanya que serveix de campanar es va afegir posteriorment al segle XVIII.

Actualment, viuen les monges de clausura de l'Ordre de Santa Clara (clarisses) i és molt conegut dins i fora de la ciutat pels dolços que fabriquen i venen aquestes monges.

                                                                                                                                                              El Museu de Càceres, que ocupa dos edificis. L'entrada és pel Palau de les Veletas. Aquest palau es va construir com a casa forta al segle XV, al solar que ocupava l'alcàsser almohade. Posteriorment al segle XVI es van fer importants reformes. Tot i ser concebut com a casa forta, és un dels pocs edificis a Càceres d'aquella època que no compta amb elements defensius evidents.

A la part superior té una balustrada amb elements de ceràmica i gàrgoles, que es van afegir més tard al segle XVIII. Als pinacles hi havia penellons, que li van donar finalment el nom a l'edifici.

                                                                                                                                                       Palau dels Comtes d'Adanero. Destaca a l'edifici la portada adovellada caracteritzada per grans carreus encoixinats i perforats, rematada amb un frontó que recolza sobre columnes.

Va ser la família Ovando la que el va fer construir, però havent entroncat amb els Ulloa, van ser aquests, els comtes d'Adanero, els que ho van heretar a principis del segle XX, residint-hi llargues temporades.

Es va realitzar durant el segle XVII seguint models manieristes italians, en concret de l'arquitecte italià Sebastiano Serlio, autor d'un tractat d'arquitectura que serviria d'inspiració a nombrosos arquitectes a Espanya, França, els Països Baixos i Anglaterra.

                                                                                                                                                              El Palau de la Diputació Provincial de Càceres es troba entre l'Església de Santa Maria i el Palau dels Golfines de Abajo. Des del segle XV fins als nostres dies ha patit nombroses reformes i ha tingut diversos usos. En els seus orígens va ser el convent de Santa Maria de Jesús, i des del segle XIX s'ha ubicat a les institucions com el Govern Civil, Escola Normal de Mestres, Escola de Pàrvuls, des de mitjans del segle XX és la seu de la Diputació Provincial de Càceres.

                                                                                                                                                              El del Ministeri de Foment, si bé curiosament només té 40 anys d'antiguitat. Quan es va construir, sobre el solar on existís l'ermita de Santa Catalina, es va intentar imitar l'arquitectura dels altres edificis de l'entorn.

No devia ser gaire difícil, ja que s'hi va incorporar la façana barroca que va formar part del desaparegut Seminari edificat pel Bisbe Galarza al segle XVI (declarada Monument Històric).

Per això a la façana es poden veure els escuts episcopals.

                                                                                                                                                       Palau de Moctezuma. Juan Cano de Saavedra i Isabel de Moctezuma. Presenta una façana imponent rematada per una galeria.

A la part esquerra compta amb una torre amb dom de macularia a la part baixa i maó als seus dos últims pisos.